Descobrir nous camins

Des de sempre, havia somiat en ser un jugador professional de bàsquet, tota la meva vida girava entorn això.

La meva màxima il·lusió eren els entrenaments, escoltar al meu entrenador, i que arribés el cap de setmana per donar-ho tot al partit. Aquesta il·lusió va començar quan jo tenia 7 anys, i sense adonar-me'n el camí del bàsquet es va anar professionalitzant, fins al punt de tenir dietes, control de pes, no poder sortir amb els amics per tenir tecnificacions..., és a dir, viure únicament pel bàsquet.

Quan tenia 18 anys va haver-hi un punt molt important de la meva vida en el que em van oferir l'oportunitat de formar part d'un equip molt important de la ciutat de Barcelona i estudiar al CAR de Sant Cugat del Vallès.

Vaig decidir no acceptar la proposta i desapuntar-me de bàsquet, ja que per primera vegada en molt de temps era hora d'escoltar-se a un mateix. Em vaig adonar que feia molt de temps que no tractava les meves pròpies emocions i que això m'havia portat a no sentir-me feliç. Per tant, vaig fugir del món esportiu professional, el qual em va fer adonar que s'allunyava de tota realitat social que m'envoltava.

Arran d'aquest canvi, vaig decidir embarcar-me en fer un viatge sol per tot l'atlàntic per realment trobar al Miquel que jo era. Vaig conèixer una part de mi que no havia pogut explotar mai que era la de donar veu a les invisibilitats socials. A causa d'aquesta motivació en lloc d'anar a estudiar geologia, vaig decidir canviar de ciutat i d'estudis, vaig decidir venir a viure a Lleida per estudiar la carrera de Treball Social.

Després de 4 anys, m'he adonat de la importància que té escoltar-nos internament, de tractar les nostres emocions i realment deixar portar-nos per allò que ens fa emocionar. M'agrada pensar en com hagués sigut la meva vida si hagués seguit en el món del bàsquet i realment com ha sigut fins al moment. Estic orgullós de la decisió que vaig agafar en el seu moment, de la gent que m'ha portat aquesta, de com he evolucionat i de veure al Miquel que sóc avui.

Desitjo ja que arribi el dia en el qual acabi la universitat per poder començar a explorar el món com jo vull, descobrir noves cultures, noves maneres de pensar i en definitiva, fugir del model de vida que sempre ens han intentat inculcar i en el qual no m'identifico en absolut.

Per sort en aquests 4 anys, he pogut conèixer el que és actualment avui la meva millor amiga amb la qual ens volem embarcar en aquest descobriment intern junts.

Per posar-nos una mica en l'actualitat, m'agradaria explicar-vos que actualment estic realitzant l'assignatura de Tercer Sector i Intervenció Social. Ja portem unes quantes classes i vaig comprenent poc a poc què s'ignifica aquest terme. No em posaré a definir el que és, ja que si mireu el meu bloc, veureu una pàgina on us en faig una explicació.

M'agradaria parlar sobre aspectes que he anat veient a classe, els quals m'han sobtat molt i que crec que són de gran importància pensar-hi i reflexionar-hi. En comentaré dos, realment n'hi ha d'altres, però de moment, pel que portem d'assignatura són els que més m'han sorprès.

Començaré parlant sobre l'actualitat dels voluntariats dintre d'entitats del tercer sector i com és que en aquestes, cada cop més, la presència dels i les joves ha anat desapareixent. Em sembla molt curiós, però al mateix moment molt clar. Cada cop més, la major part de voluntariat és de persones grans, persones jubilades que volen aportar el seu granet de sorra, però parlant clar, qui marcarà el futur no són les persones grans, ja que ells i elles ja han fet part de la lluita per aconseguir tot el que hem aconseguit avui dia.

Però llavors mires la realitat, la precarietat laboral, la poca atenció cap a les demandes dels joves i dius, estudio a la universitat, si vull treballar, l'únic que se m'ofereix és una avaluació alternativa, és a dir, en la majoria dels casos, jugar-t'ho tot en un sol examen, aquesta és la gran solució, per tant, quan tinc temps per fer un voluntariat si el que necessito són diners per poder pagar-me uns estudis, un pis d'estudiant, el menjar i lògicament, com tothom vol, tenir temps per mi, temps per cuidar-me personalment. I bé, comences a pensar en com eren abans les organitzacions, com els joves surten al carrer creaven entitats pels barris, eren ben rebudes i no hi havia imposicions ni partits polítics que només es dedicaven a posar fi a tota idea o sindicat juvenil amb la finalitat de treure'ns la veu.

Per tant, ens trobem amb això que qui ha de construir el futur som nosaltres, però si no se'ns deixa veu, sinó se'ns penalitza amb tota acció que volem defensar com pretén la societat que agafem motivació i ganes per formar part de voluntariats i entitats. Per creure en les possibilitats i en els avenços primer s'ha de creure en nosaltres, els joves, actualment, hauríem de tenir gran part del ressò i veu de la població i el problema és que ens ha tret la motivació, ens estan treient les ganes i no estem rebent el suport que es necessita. Des del punt en que la gent agafa por a sortir a protestar per si el professor/a imposarà quelcom perjudicial per a aquelles persones? Penso que ens estem convertint en el que vol l'estat, seguir les normatives i no escoltar les realitats i fins que això no canviï, el tercer sector, que al cap i a la fi, guanya força gràcies a gent motivada i amb ganes de millorar les coses, no tindrà el ressò que necessita.

Llavors jo us pregunto, qui te la veu al poble, els que veiem la realitat als carrers, els que vivim la precarietat laboral, els que mirem cada mes el compte bancari per mirar si es poden o no comprar un producte, o els que ho veuen tot per un forat molt petit i cada moviment que fan és per obtenir més riquesa ells o no el poble?

Tant de bo se'ns comenci a escoltar i comencem a actuar en grup i defensant-nos uns/es als/les altres i no comportant-nos com vol el poder, és a dir, en contra d'uns/es als/les altres.

Que comenci l'aventura.